Passejos per València

Mercado central de Valencia

De tant en tant viatge a València amb tren per no poder-ho fer amb cotxe. Preferisc el tren a l'autobús perquè és més solitari, no patix embossos, discorre per paratges més salvatges i… en fi, perquè m'agrada més. La seua estació de destí és la del Nord, encara que en estos moments degut a les obres de l'AVE acurta el seu recorregut. Acaba en Sant Isidre i des d'allí amb el mateix bitllet pots agafar el Metro fins a Plaça d'Espanya o Colón.
Al baixar en qualsevol d'estes dos parades generalment continu a peu fins al meu destí final , que sol ser el carrer Ruaya, el carrer Milagrosa o el Palau de les Arts.
Esta setmana he practicat el passeig per València des de Plaça d'Espanya fins a Ruaya. Itinerari: carrer Sant Vicent, Pl. Sant Agustí, Av. de l'Oest, Mercat Central, una altra vegada carrer Sant Vicent, Pl. de la Reina, carrer del Micalet, Pl. de la Mare de Déu, carrer Mur de Santa Anna, pont de fusta, carrer Sagunt…
Este passeig, a pesar de l'excés de sants i santes és molt agradable. Ho he recorregut durant molts anys, i sempre em produïx un sentiment entranyable pel familiar. No note els canvis que el temps ha produït en els edificis, les voreres, el paviment, els establiments comercials o el mobiliari municipal, igual que dia a dia no notes el passar del temps en les persones que conviuen amb tu. Només si fas un exercici de retrospectiva pots apreciar tant que canvien les persones i les ciutats.
Mai m'ha agradat utilitzar la frase ‘…en els meus temps…' per a apuntar com eren abans les coses. Els meus temps són tots…, des que tinc memòria fins que la demència senil me la deteriore, amb tots els canvis produïts. Mai he entés esta frase: ‘…en els meus temps…' que fa referència als bons temps de la joventut. Per a mi els bons temps són tots: infància, joventut, maduresa i senilitat.
Vaig llegir fa prou de temps en un periòdic o una revista, que les persones es consideren d'aquella ciutat en què van aprendre a recórrer-la ells sols. Això em va passar a mi amb la València de principis dels anys seixanta. Agafava el tramvia 6 o 16 al principi del carrer Sagunt (preu 1 Pta. = 0'006 €) parava en la plaça del Caudillo, recorria la contornada i tornava caminant a casa. M'agradava més que res les rodalies del Mercat Central segurament a resultes de la meua recent afició per les novel·les de Blasco Ibañez. Aquella ‘Arroz y tartana' em feia recórrer els escenaris on el novel·lista situava l'acció, més fàcil per a mi que el Sagunt de ‘Sónica la cortesana', la Malva-rosa de ‘Flor de Mayo', l'Albufera de ‘Cañas y barro', l'Alboraia de 'La barraca' o l'Alzira de ‘Entre naranjos'. Totes estes lectures i passejos em van produir un nacionalisme valencianero que afortunadament amb el temps i ràpidament es va esborrar.

Tornant al passeig per València, en resum: per a mi recórrer València caminant és un plaer, amb cotxe una penitència i amb cotxe en hora punta un suplici.

Tonades per a l'ocasió:


La rondalla de la costa. Records de València - L'autobus fa l'amor amb les Torres de Cuart -


La rondalla de la costa. Records de València - Nostra senyora de les planes -


Joan Monleón y els Pavesos - Horchatera valenciana -


Al tall - Les penes son -


==